[Ramon Moix fotografiat per Jordi Garcia]

Algunes de les persones que dissabte al vespre vàreu assistir a la presentació de Els contorns del xiprer, m’heu demanat que us fes arribar el que van dir el Ramon Moix i, després, el Martí Ribas. Jo, ja us ho deveu imaginar, n’estic molt cofoi i molt agraït a tots dos, i per totes dues coses he volgut transcriure aquí el parlament del Ramon i, demà o passat, faré el mateix amb el del Martí. Allà va:

“Tinc el goig de presentar aquí, en el marc històric d’aquesta capella de Sant Joan, a Ricard Garcia, poeta martorellenc. En Ricard va néixer el 1962 a la penedesenca i propera vila de Sant Llorenç d’Hortons on, aprofito a dir, és una persona molt estimada, i a on va exercir el càrrec de regidor de cultura.

Va cursar els seus estudis de Batxillerat a l’Institut Pompeu Fabra d’aquesta vila de Martorell. És llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i Postgrau en Didàctica de la Literatura per la mateixa universitat. És professor de llengua i literatura castellana a l’Escola Intermunicipal del Penedès de Sant Sadurní d’Anoia.

Com a poeta, és una persona guardonada: Premi Ciutat de Castelló el 1981, finalista al Premi Joan Llacuna d’Igualada el 2003, Premi Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent del 2005 i, molt recentment, Premi Senyoriu d’Ausiàs March 2007.

El 1994 participa en el recull de poemes i gravats en benefici de Ruanda sis+sis: Tots per Ruanda, i aquest 2007 publica Els contorns del xiprer, el llibre del qual n’és objecte aquesta presentació. Properament, al 2008, presentarà un nou llibre de poesia que publicarà l’Editorial 3i4 de València. Pels amants d’Internet, us recomano els blogs Cupressus sempervirens i Castells de cartes, on tastareu, a part de peces poètiques, la molt interessant prosa d’en Ricard.

Fa pocs dies vaig obrir les pàgines d’aquest llibre. Jo. ho confesso, sóc un vell lector de l’amic Ricard, vaig gosar –ell m’ho recordava fa pocs dies- a escriure una crònica a la desapareguda revista El Cep de Sant Sadurní, d’això en fa 26 anys, una crònica sobre el seu primer premi que va rebre per les Festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Què n’érem de joves, però sobretot que n’era de jove en Ricard que amb tan sols 19 anys va entrar al parnàs castellonenc. Des de després d’això, i fins ara, he llegit i he gaudit de tota l’obra que generosament m’ha donat a tastar.

Així que, fa pocs dies quan vaig obrir les pàgines d’aquest llibre, vaig tenir una sensació semblant a quan en Ricard m’obre les portes de casa seva. Vaig penetrar a un espai interior, però molt més íntim que les parets de l’edifici de la seva llar.

Un cop haver penetrat en aquest espai hi trobes l’habitació central, l’estudi: el node i taller de la vida poètica d’en Ricard, i també el distribuïdor tant cap a espais exteriors o bé cap a altres d’interiors i íntims on trobarem els grans temes. Quan entres al llibre veus que no hi està sol: et trobes amb altres amics i convidats, Lorca, Valverde, Montalbán, Riera, Valente, Vicent, i d’altres que estan oberts o apilats sobre l’espaiosa taula de l’estudi.

I diu: Piles d’exercicis i els dubtes, encara, sobre l’escriptori. Allà comença tot això que avui ens presenta: Esgarrapes amb el llapis els papers / per injectar-hi paraules que diguin… Que diguin. I diu i descriu tot un univers que em sembla ple d’estances i habitacions i llocs. Des del seu estudi, en Ricard obre finestres i finestrals cap a paisatges exteriors, cap al jardí: Les tardes ja tiben la llum. / Has netejat i endreçat el jardí / quan esclata el paisatge… O bé diu: En la desolació de l’hivern, / com l’anunci d’un fill, / es desclouen els ametllers.

El jardí esdevé el laboratori de l’alquimista on es preparen els sortilegis poètics i les pocions estètiques: Ha plogut / i les oliveres del jardí destil·len plata. És una alquímia on Garcia transfigura la matèria en llum: Raja la llum de les coses / l’endemà de la pluja… Llum i més llum i més llum. I colors: S’adorm sobre la tarda l’últim sol / i en obliqua lentitud cau la llum entre les alzines…

A vegades, des del jardí fuig a espais més oberts, sobre tot a la sorra de platges solitàries: L’instant més ple de la tarda / engrapo la platja… Totes aquestes sensacions poètiques es concentren explicitament en una època de referència, de setembre i, a través de l’hivern, fins la primavera: Ens atrapen cristalls de temps sense espera / mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.

Platja, jardí, alzines, olivera, però en mig d’aquest univers volgudament mediterrani A contrallum de la vida miro / els contorns del xiprer. A partir d’aquest xiprer axial deambules per les estances íntimes del poeta. Com quan, per exemple, deambulem per la cuina de la vida quotidiana: com un matí / la llet tèbia / la son irreal / l’olor del cafè / el diumenge O passes a una altra estança: a la cuina s’havia vessat la llet pels fogons / i la sang brollava de les escletxes d’una veritat / que ja no podia contenir aquells somnis estranys Després passes a la sala dels conflictes interiors i l’agònica lluita: I davant el paisatge, a l’aguait, / assages com desfer-te dels fantasmes / que perviuen en tu i de tu et sostreuen.

I finalment apareix la protagonista que travessa tot el llibre, la matèria: per què estranyes veus / ens allunyen de les veritats senzilles? / Pa, llavi, pedra… Una matèria transcendent o una transcendència immanent, Garcia afirma: Déu és la matèria.

I després la matèria es fa carn amb l’exaltació del cos, malgrat el pas del temps sentir com el cos es replega en el record dels gestos. Un temps que en Garcia és lineal, unidireccional: Res no torna mai a començar. Però malgrat tot és un temps per a l’experiència i la creació: A les ferides del temps hi copulen les paraules.

I a la fi sempre tornem al xiprer i a la mort… Malgrat això… Malgrat que diu que l’únic que hi ha en tu és vida gastada, el llibre d’en Ricard és alguna cosa més que un llibre de versos. A més d’una dimensió estètica, té una dimensió filosòfica. És un tractat personal i viscut de saviesa en el sentit clàssic. En el sentit exacte del que deia Sòcrates: l’home savi, millor dit, el filòsof és el que cerca i descobreix l’art de viure bé i morir bé.

No hi ha dubte que l’obra de Garcia traspua un cert gust per l’heroisme dels tràgics: Ungits de soledat / estranys Ulisses bracegen a la cresta de la por… Però no és l’agonia tràgica la que triomfa, sinó la consolació filosòfica i sàvia: A una mort pausada i tranquil·la obrir-li la porta, / convidar-la a ocupar els plecs de la pell / com un oli que parsimoniosament t’ungís. I així vessa com els antics la seva mirra i àloes sobre allò que ens fa conscients i limitats per, així, ser acollits sota els contorns del xiprer: arraulit entre les dunes de sorra / al més gran dels deserts.

No hi ha dubte que avui se’ns revela un poeta i un magnífic llibre de poesia i de saviesa. Us convido a llegir-lo com he fet jo, no us decebrà aquesta visita interior. Ricard! Avui, aquí, a la capella de l’antic hospital, havent triat aquest mil·lenari símbol d’acollida que és el xiprer, gràcies per la hospitalitat i sensibilitat del teu llibre.”

Ramon Moix dixit. Moltes i moltes gràcies, Ramon!

Anuncis