[Fotografia de CLFM]

Ja saps que no podràs atrapar la son i voreges els precipicis sense gosar mirar l’espai obscur de l’habitació. La casa dorm. Sents el flux dens dels pensaments que cruix, les estelles òssies de la nit. En silenci, de tu s’omple el buit. Només de tu i d’aquestes agulles que se’t claven, buscant camins, al cap.

Mentrestant sents com la primavera, anòmala, vol arrencar les crostes d’un temps mort que no tornarà. Però, tot i així, no et pots desprendre dels records, no pots esborrar els dies -res no es pot canviar-, ni pots alleujar aquest dolor que, com les fuetades que duus a la pell, viurà sempre en tu.

Amb la mirada cega travesses la foscor sense trobar repòs. Tot és ja un torrent de preguntes que no voldries haver-te de respondre, però saps que tu mateix ets la veritat que t’atrapa i et pinça. I encara et preguntes si en tenen cap d’explicació els naufragis, però se’t corquen les paraules i només voldries somiar que ets un far que somia la llum.