[Teresa Pascual i Ricard Garcia]

Dissabte, a Beniarjó, es va concedir el XXVIIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March que enguany han guanyat, ex aequo, Rafael Casanova amb La solitud poblada i Christelle Enguix amb El cor del minotaure. Abans, però, d’anunciar els noms dels guanyadors de l’edició d’aquest 2008, es va fer la presentació de l’edició de l’obra guanyadora de l’any passat, De secreta vida. Al post anterior ja havia anunciat que l’encarregada de presentar el meu llibre seria la poeta Teresa Pascual, i això és el que va dir:

Com si la literatura, i més concretament la poesia, no tinguera cap relació amb el món exterior o amb les persones, és prou freqüent trobar-nos amb la pregunta de què és la poesia, per què s’escriu o com vam començar. Alguns escriptors parlen de la gran quantitat de llibres que tenien a casa, altres, com Quim Monzó, tindrien prohibit llegir novel·la, de manera que ell -com conta en un article- col·locava el llibre de narrativa baix del de matemàtiques per a què sa mare no el veiera.

La poesia s’ha trobat encara amb més dificultats que la narrativa. Ni ens trobaríem de menuts un llibre de poemes per damunt d’una taula a casa, ni els comentaríem entre els amics. Llegir poesia era un acte íntim, privat, m’atreviria a dir que fins i tot de vegades incòmode per la sensació que un llibre de poemes anava a parlar de les coses que realment són importants per a l’home i que es troben en la part més íntima i, podríem dir, secreta de la vida. De secreta vida, com el títol del poemari de Ricard Garcia que avui tinc el gust de presentar ací a Beniarjó, un lloc tan entranyable i especial per a molts de nosaltres.

Un crític d’art li va preguntar a Joan Miró: “segons vostè, quina direcció hauria de prendre actualment la pintura?” Miró li va respondre: “redescobrir les fonts del sentiment humà”, aquella part profunda de la realitat humana que caldria il·luminar amb un raig d’estel. Amb un estel o amb la llum dels fars, com ho fa Ricard Garcia en el primer poema de De secreta vida, uns fars que no se sap si són el final d’un món o el començament d’un altre perquè les aigües, tan les que il·luminen com les que es queden a les fosques, són les mateixes.

els fars, xiprers d’obra i llum, seguint les paraules del poeta, ens obrin la porta a dues realitats en l’home que són indestriables i que Ricard Garcia mostra en les dues parts que composen el poemari. En la primera, Geografia,l’autor ens convida a recórrer a través del temps uns paisatges i vivències particulars que podem fer nostres des dels primers versos. Nosaltres li canviaríem les vinyes i les portadores plenes de raïm per basquets de taronges, i Sant Elm o Favàritx per la nostra platja sentint que, encara que anem d’un costat a l’altre de la seua geografia, ens parla d’un món que ens és comú i d’experiències humanes que podem reconèixer, compartir i fer nostres. I amb això la literatura, que aspira a comprendre senzillament l’experiència humana, ens pot ensenyar molt més sobre nosaltres que qualsevol ciència.

Geografia ens fa volar entre crestes de sal i pedra, sentir els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros, contemplar els paisatges d’arestes de les tardes dels dijous, el raïm del setembre, les taques de sang dels cirerers. Ens fa inquietar amb la tardor, amb els dies grocs, la boira de novembre o la intensitat dels pins a l’hivern. I amb ells, amb tots aquests paisatges canviants a través del temps, la vida. Els diferents estats de l’ànima van succeint-se a través d’una temporalitat fràgil -ens diu l’autor- com una nit de vidre o un castell de cartes i per preservar la vida, encara que el castell caigui una vegada i una altra, les paraules, els territoris, les vides que l’han acompanyat o que el situen al món. Escriu Ricard Garcia en el poema Mirar el silenci: “[…]recordes els mons que has explorat, les veritats compartides amb els amics, el tresor de la seva companyia. Recuperes les seves paraules a la memòria per resseguir-les com si passessis la punta dels dits pels contorns dels cossos que estimes i, com quan recorres amb la mirada les línies que ha traçat l’arada o les més sinuoses que ha dibuixat la natura, les situes al món. Llavors ja no et cal dir res més, tot té un lloc i una raó. Saps que formes part d’aquestes vides que t’acullen tal com ets i dels territoris que heu conegut. Estàs tranquil i el que més te plau és mirar el silenci.”

Si bé era sobretot el món exterior el que el far il·luminava en la primera part del poemari, és la vida secreta la que ara es manifesta en la segona part, aquella vida que et recorre -i cite- el moll dels ossos quan travesses el marge del capvespre o quan oscil·les entre les preguntes, els dubtes, el neguit, l’escepticisme: Què n’has de fer de la fe si ja has mort la mare? -escriu Garcia-, què n’has de fer de la fe quan tens por de viure? […] si el desig et talla com una daga […] si ja no saps qui eres […]

O quan constates la carnalitat de les paraules. Elles no queden reduïdes en l’obra de Ricard Garcia a ser l’ombra dels fets com deia Demòcrit o l’ombra de les coses com afirmava Octavio Paz. Elles són fets que poden travessar el silenci, arribar a la boca, a les mans, glaçar els dits. llegim en el poema que precisament es titula Són fets les paraules:
“[…] són fets les paraules.
I serres les dents per emmudir-les.
Que travessin el silenci et fa por,
por de pronunciar com se’t revolten a l’estómac,
que et llastin amb el pes granític de la pedra,
que t’arribin a la boca i et seguin la llengua,
que t’arribin a les mans i et glacin els dits[…]”
Carnals com són, totes, les de la consciència i les inconegudes, les paraules et poden abraçar. llegim en el poema Paraules:
“Se t’enfilen primer pel tou dels dits a les ungles
i des de les ungles a les serralades dels dits per aconseguir
els braços i els colzes, i el coll després i les espatlles.
I t’abracen a la fi, carnals, les paraules.”

La poesia de Ricard Garcia està plena de cos, de sensualitat, de contorns solcats per les puntes dels dits, d’olors, de llums, però és també pensament. Ens suggereix sense imposar, ens mostra actituds, maneres d’enfrontar-se a la vida. L’absència en ella de certeses i dogmes ens permet entrar des de les nostres particulars experiències i enriquir-nos de les seves. La qualitat del pensament contingut en els versos ens informa de la qualitat de l’home que hi ha al costat del poeta. La poesia diu de nosaltres el que és important, apunta directament al fons de l’ànima, transforma la realitat, li dóna més sentits, la fa més bella, ens ajuda a viure. De secreta vida ens acosta a aconseguir tot açò, ens fa companyia, ens fa sentir que el món ens és comú. I li estem agraïts.

Teresa Pascual dixit. Moltes gràcies, Teresa!

Anuncis