[Jordi Llavina i Ricard Garcia a la llibreria l’Odissea]

Divendres al vespre, l’Odissea era plena de gent amiga que va venir a escoltar el que el Jordi Llavina havia de dir del meu primer llibre de poemes. La veritat és que n’estic molt content, i tant per aquells que hi éreu, com per aquells que no vareu poder venir i ahir i avui m’heu demanat com havia anat la presentació, he mirat de transcriure –més o menys- el que el Jordi va dir:

Quan vaig rebre el llibre del Ricard em va cridar l’atenció el títol, suposo que per la qüestió del títol que és molt espriuà. El xiprer és un arbre que per raons personals, molt més enllà del que és luctuós, a mi em fa pensar en l’estiu i en l’acolliment, és un arbre que ens convida a passar i a estar-hi bé. Doncs bé, jo crec que aquest és un llibre hospitalari, malgrat que també és un llibre dur i amb moltes arestes. És un llibre bell amb b alta, perquè les imatges que conté són imatges molt belles o molt suggestives. El Ricard forma part d’una família poètica en la qual jo també m’hi voldria considerar encabit, per a la qual és més important la imatge que no pas la metàfora. Jo desconfio una mica dels poetes que fan servir les metàfores. Tot i que són el que defineix el llenguatge poètic, a mi –si voleu que us digui- cada vegada em cansen més les metàfores; perquè? Perquè el tipus de poesia que com més va més m’agrada, és una poesia que troba, no que descobreix. És a dir, només cal, de vegades, trobar. I trobar et dóna les imatges; les imatges són allò que et posa en el mateix nivell una cosa amb una altra. Per exemple, hi ha un moment en què al llibre hi diu que el dia s’ha aturat com el gat damunt la biga. Aquí no n’hi ha cap metàfora, però hi ha una imatge extraordinària. No és que no m’agradin les metàfores, no em malinterpreteu, però sovint les metàfores aboquen a un llenguatge barroc i gratuït del qual jo desconfio profundament.

Hi ha un poema molt bo –i ara em direu: t’ha agradat perquè hi ha una cosa verda, però no-, hi ha un poema molt bo a la pàgina 34 que parla d’aquest recurs que sempre tenim en cas que ens manquin altres recursos, parlo de la masturbació, i és una imatge molt forta perquè en aquest poema, que és un poema curt –generalment els poemes del Ricard són poemes curts i molt continguts i molt intensos- hi ha aquella mena de dilema entre Eros i Thanatos, el dilema entre l’amor i la mort. Diu: i et masturbes / removent a la memòria / com un perfum vell / records amb un punt d’agre; / quan el sexe ja és quelcom tan absurd / com el plaer fals i artificiós / que neix de la carn trista / que la mà bressola / com la mort bressola, silent, / el camí que encara s’ha de fer… És a dir, aquella mà que bressola aquella carn que ja… a mi m’ha semblat una imatge extraordinària, i hi veia imatges d’aquella poesia que de vegades ens sacseja tant, com d’aquelles poetes nord-americanes que, pobretes, totes es van suïcidar, la Sylvia Plath, l’Anne Sexton… És una imatge d’un tremendisme molt ben resolt.

Per tant és un llibre bell, és un llibre serè. Hi ha un altre poema, que és aquest que en llegiré només el començament: No et travessa massa sovint / cap raig de llum i trepitges / els dies com qui vagareja / rera l’ombra dels seus peus… Probablement per això del llum que et travessa, a mi m’ha fet pensar en un poema famosíssim i cèlebre, que és el poema que comença l’obra poètica completa del Salvatore Quasimodo, que és un poeta essencial en la lírica europea del segle XX i que a més va rebre el premi Nobel. Bé, aquest poema diu: Som, amb prou feines, persones que un dia un raig de llum travessa. Tothom es troba sol, al cor de la Terra, travessat per un raig de sol, i el vespre ve tot d’una. És un poema que es diu Ed è subito sera.

El llibre del Ricard em sembla que és un llibre serè i savi per la complexitat de temes que conté, però també, i molt, per la complexitat de formes que exhibeix. És a dir, és un llibre que algú en podria dir que és un llibre en vers lliure, amb poemes de formes estranyes… Jo crec que és molt més que això. Hi ha poemes que tenen un moviment, per a mi, molt ben travat, com el poema número dos.

Per tant, he parlat de bellesa, he parlat de serenitat i de saviesa. És un llibre molt complex, que té cinc parts on jo hi endevino un cert moviment gradual, un cert crescendo de la primera a l’última. I de fet, l’última és una mena de poètica, una mena d’explicació de tot plegat, de la manera com ell compon, de la manera com ell entén el fenomen poètic… És un llibre complex. I un, que ja n’ha llegit uns quants, de seguida se n’adona quan un llibre és immadur, de quan un llibre és apressat o quan, en canvi, al darrera hi ha un afany d’escriptura o, sobretot, de reescriptura molt intens. Aquest, indiscutiblement, és un llibre d’aquest mena, és un llibre molt complex. És un llibre matisat, i la poesia si no és matisada, per a mi, no té cap interès. Hi ha, per exemple, alguna citació preliminar de Cernuda, que feia una poesia molt matisada; hi ha alguna citació preliminar de Kavafis, que també feia una poesia molt matisada; i hi ha una citació preliminar de García Montero que fa, al meu entendre, una poesia gens matisada. La del Ricard és matisada; al primer poema ja ens parla de veure les coses a contrallum, i em sembla que el del contrallum és un concepte molt i molt important. No en tenim prou d’observar les coses simplement tal i com passen, si no que les hem d’interpretar i les hem de veure segons el prisma o segons la ullera de la nostra percepció poètica, que naturalment sempre serà una percepció esbiaixada. La poesia és tot el contrari -perdona’m Benet- de la ciència. Però és així, justament la magnificència i la força de la poesia és que tot allò que hem vist d’aquella manera, probablement és únic, perquè a ningú altre se li ha acudit veure-ho així.

I hi ha una altra cosa formal que a mi m’agrada molt de la poesia del Ricard, que és -per dir-ho així- la discreció, que per a mi és un gran avantatge i un gran guany en qualsevol mena de poesia. Abans parlava de l’afluència de metàfores que tenen certs poetes, certs xarlatans. Justament, el contrari d’això és l’ús d’una imatgeria tranquil·la, per bé que parli de coses molt fortes, de vegades fins i tot tràgiques o, com a mínim, dramàtiques, i aquest to discret. De vegades el Sam Abrams, que és una persona que llegeix molta poesia i que en sap molt, i que defensa, lògicament, el seu terreny, diu que aquest to de confessional i discret –i dic discret com un elogi- prové de la poesia anglesa. Jo no sé si ve de la poesia anglesa, tu cites, Ricard, molts poetes castellans que jo també admiro. Hi ha aquest to discret, que fins i tot a vegades es reprodueix en la manera gràfica de transcriure els poemes, sense fer servir masses majúscules, ometent algunes marques de contenció… A mi m’agrada això, m’agrada molt.

Aquest és un llibre que parla de moltes coses, bàsicament de la condició humana. Quan intentem reduir un llibre de poemes a uns quants temes, sempre fracassem, perquè en el fons els temes són o acostumen a ser els mateixos. No podem ser gaire originals perquè a tots, si fa o no fa, ens passa el mateix… Però parla de la condició humana, i entronco amb això de la forma, des d’una capacitat empàtica o des d’una capacitat de profunditat que és el que dota aquests poemes de força i els dota d’una certa condició memorable. Es parla de la identitat, que és un tema, lògicament, molt modern però que a mi m’interessa molt. I quan dic la identitat vull dir l’ésser humà posat en el món, posat a vagarejar en aquest món. La Teresa Pascual, en el pròleg que fa a aquest llibre, ja en diu alguna cosa.

Parla, també, de la necessitat d’escriure, però ho fa amb molta elegància; què vull dir? Aquest és un tema que, des del Romanticisme, ha ocupat molts i molts llibres, és allò que amb un renec, amb una paraulota, molts crítics i molts teòrics de la literatura en diuen la metaliteratura. És a dir, parlar en un llibre de poemes del fet d’escriure poemes; això naturalment no té cap gràcia, i d’alguna manera la cúspide o la derivació màxima d’això és un poeta que es diu Pere Gimferrer i que jo posaria a l’altra banda dels Cernuda o d’aquells que he dit. Parlar del fet d’escriure com si allò fos una mena de foc d’encenalls o de pirotècnia verbal absolutament lluminosa, absolutament desconcertant, que causa molta estupefacció, però que quan allò s’ha extingit en el cel, queda ben poc si no res. Doncs bé, aquesta necessitat d’escriure és en aquest llibre palesa en diversos poemes i, sobretot, en un de molt fundacional, en un poema que es titula Federico i que fa referència, naturalment, a Lorca. Però va sortint, aquesta necessitat d’escriure, com una autèntica necessitat, no com a reflex d’haver d’escriure sobre alguna cosa i per tant ho faig sobre el fet d’escriure, no. És justament la necessitat o la peremptorietat o la urgència d’escriure que no ha tingut un reflex en el fet de publicar, i jo crec que això al Ricard li estalvia moltes coses. Si hagués publicat als vint anys, probablement ara es miraria aquells primers llibres amb una certa prevenció… Hi ha hagut una urgència o una necessitat d’escriure, però no pas de publicar.

És un llibre que parla, per tant, de la identitat, que parla del fet d’escriure o del fenomen de l’experiència d’escriure, i és un llibre que parla també del pas del temps, naturalment. Aquest és el tema segurament, juntament amb la memòria, d’un noranta per cent dels llibres de poemes que s’han escrit. Aquest pas del temps el trobem en mil i un poemes. Després en llegiré quatre en els quals per a mi és molt clar tot això que dic, en la qualitat de la llum, en el fet del trànsit estacional, en moltes coses…

Aquest és un llibre que, en sintonia amb això que dic del pas del temps, té molt present –i per això suposo que m’agrada tant- la consciència del pas del temps. Avui hi havia una entrevista, no sé a quin diari, a un poeta que segurament ell també estima molt que és Francisco Brines, de la generació dels 50, però que no va formar part del nucli de Barcelona, més aviat ell deia que havia retirat cap a Madrid, i deia que, en el fons, tota la seva poesia es podria llegir com un reflex de la pèrdua. És un home, aquest, molt vitalista, com també ho és el Ricard, i per tant acusa encara molt més tot allò que amb el pas dels anys anem arraconant, sisplau per força, i segurament més per força que no pas per sisplau.

Aquest llibre també parla d’això, de les coses que hem d’anar bandejant o que van caient… Hi ha un poema molt bonic, -això que deia de la forma dels poemes que té tanta importància, en el fons és el que té més importància d’un poema-que parla de coses que cauen, la llàgrima de silenci de la mà que cau, coses que cauen, cauen, cauen… I la mateixa composició del poema, el mateix dibuix d’aquest poema –perquè és un poema molt dibuixat- sembla que evoqui, justament pel seu afuament gairebé de xiprer, però invers, i aboqui justament a la caiguda. Doncs bé, aquest tema és molt important en Els contorns del xiprer, la pèrdua, la constatació d’aquesta pèrdua. I finalment, com no podria ser d’una altra manera, aquesta evocació de la pèrdua aboca precisament a la mort, i es parla també en alguns d’aquests poemes de la mort, però no en un sentit tràgic. L’altre dia hi havia el Fonxo Blanch aquí i deia que els versos que jo engipono tenen un sentit tràgic, i home, jo penso que no tot té un sentit tràgic, però, és clar, quan et poses a escriure poesia no estàs jugant a futbol ni estàs bevent una pinya colada ni t’estàs, amb perdó, masturbant, estàs fent una altra cosa, estàs prenent consciència, justament, de tot això que va desapareixent. Per tant és lògic que per això, per aquest efecte, hi hagi més constatació d’aquesta pèrdua que no pas en una altre sentit…

M’agrada molt d’aquest llibre, i per això us el recomano encaridament, que té un llenguatge propi. El problema de molts poetes que comencen o que comencen a publicar quan són molt joves, és que de seguida veus el pachtwork o de seguida veus el collage de la composició dels seus poemes –això em recorda el Martí i Pol, aixó em recorda l’Eliot, això em recorda el Cernuda… Aquí no, aquí tot i que se’ns donen algunes pistes, i tot i que algun poema pot evocar el ressò o la música d’algun altre poeta, jo crec que el llenguatge és molt format, és un llenguatge molt propi, no sé si distingible; en el segon llibre que arribarà d’aquí a molt poc ja podrem veure justament això, que hi ha punts d’unió o punts d’afinitat entre el primer llibre i el segon. Però em sembla un llibre que té una resolució que, per bé que pugui evocar molts poetes, és molt singular, és molt pròpia en aquest cas del poeta que l’ha escrit. Si haguéssim de fer una anàlisi del lèxic, hi ha moltes paraules que tiren cap a això que en dèiem l’evocació de la pèrdua, hi ha moltes crostes i molts escrostonaments i molta cosa rovellada, però hi ha també molta llum i moltes altres coses que em semblen molt meritòries. Jo volia llegir quatre o cinc poemes que a mi m’han semblat, realment, fascinants. N’hi ha un que porta un encapçalament de Cernuda, Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza, i que diu: Piles d’exercicis i els dubtes…

Després d’aquest poema, el Jordi també llegeix i comenta Ara que ja han mort les tardes, Diumenge 1, Les tardes ja tiben la llum i A una mort pausada…

Bé, si hagués de dir moltes coses, jo crec que més o menys ja les he dit, però m’agrada sobretot per la complexitat, perquè és un llibre de poemes adult que parla a una persona adulta, que busca lectors mínimament inquisitius, perquè hi ha bellesa. Jo continuo pensant que la poesia ha de fer un esforç per capturar o per buscar, per fer una recerca de la bellesa, en el que bonament trobem, però hi ha de ser, perquè hi ha aquesta complexitat que deia de la forma. Estic molt cansat ja de poemes o de llibres de poemes que tenen una forma deixatada o que tenen una forma decasil·làbica i que el decasíl·lab es reprodueix com una forma de cantilena i com una melopea tot al llarg dels poemes. Aquest és un llibre de poemes molt sinuós, molt ple de replecs i que convida el lector no a fer-ne una lectura si no a fer-ne moltes perquè en una lectura no ets capaç de percebre-hi tot el que hi ha. Us el recomano fervorosament.

Finalment encara parlem de la seva i la meva poesia i de les coincidències que hem descobert, i encara llegeixo, a petició de l’Anna i del Santi, dos poemes més, abans de convidar tothom a una copa de cava.